Xavier Llisa Domenech / BARCELONA

Bona tarda La propera setmana comença el Werther al Liceu. Cantan com a Werther els tenors Piotr Beczala i Josep Bros. Un dels principals interprets de Werther va ser Alfredo Kraus, clarament un tenor liric. Però també l´han cantat tenors spinto com actualment Kaufmann i abans Josep Carreras. Tu quin tipus de tenor creus que s´adapta mes a aquest rol un liric o un spinto ? Gracies

 

Marcel

Benvolgut Xavier,

l'article que he escrit i que porta publicat el darrer número de la revista 440-Clàssica, tracta exactament d'explicar quin és el meu pensament sobre el paper de werther i el tipus de tenor adequat per cantar-lo, incloent-hi la referència que fas a Alfredo Kraus.

Com que encara no he tingut temps d'adjuntar-lo a l'apartat "PREMSA" de la meva pàgina, te l'adjunto a conmtinuació.No hi faig referència a Josep Bros perquè, en el moment en què vaig escriure l'article, desconeixia que seria ell qui, juntament amb Beczala, cantaria el paper. Josep Bros em sembla un extraordinari tenor líric, que segurament tirarà més cap a Kraus que cap a Kaufmann en la seva interpretació del rol.

Aquest és l'article:

Werther, el romanticisme, i Kraus

Encara que Werther, l'òpera de Jules Massenet que programa aquests dies el Gran Teatre del Liceu, es va estrenar l'any 1892, és a dir, quan el romanticisme operístic ja es trobava a les acaballes i s'havia començat a obrir pas el corrent anomenat "verisme" (Cavalleria rusticana, de Mascagni, s'havia estrenat el 1890, i Pagliacci, de Leoncavallo, s'estrenava aquell mateix 1892), els valors i la ideologia que destil.la tota l'obra, són, dit de manera col.loquial, el romanticisme amb potes. El motiu no és altre que, en realitat, l'obra de Massenet està completament basada en la novel.la de Goethe, publicada més de cent anys abans, i que havia estat una de les que havia fet instal.lar i créixer el romanticisme alemany.
Per començar, l'elogi a la natura ( Oh, nature plene de grâce... ) que fa el tenor, molt destacat protagonista vocal de l'òpera, com a gran mare de tot el creat, com a font virginal de saviesa i de perfecció, en contraposició a la mesquina acció de l'home i de la suposada civilització. En aquest mateix sentit, la idea roussoniana que l'infant, quan neix, és pur i bo, i que és a mesura que va creixent i que la civilització humana el va integrant quan descobreix la maldat i esdevé pitjor. Werther diu literalment en un moment de l'òpera "Chers enfants! Comme ils sont meilleurs que moi!" "Mentre que la nostra vida és amarga, la seva ànima és plena de llum i de puresa."
El preciós duo que canta amb Charlotte, de nit, a la llum de la lluna ( Il faut nous separer...) és una mostra evident del romanticisme de l'obra. Naturalment, a l'òpera, és completament present també la constatació, típicament romàntica, que l'amor és un sentiment tan pur, tan excels, i tan d'un altre món que, en aquest, no es pot mai arribar a viure. I, finalment, la conclusió a què arriba qualsevol personatge romàntic, per qui la recerca de l'amor és el motiu principal d'existir, quan veu confirmada aquesta idea anterior: "Si no puc viure l'amor en aquesta terra, la meva existència no hi té cap sentit i, per tant, decideixo acabar amb ella" El suïcidi de l'heroi romàntic, que a l'òpera de Massenet autodisculpa el protagonista amb una peça, impactant des del punt de vista vocal, i enginyosa en la metàfora: "Si un fill, després d'un llarg viatge, retorna a casa del seu pare abans d'hora, el pare li ho retreurà? El criticarà per haver-ho fet? No. Li obrirà els braços i el rebrà amb alegria. Doncs d'igual manera espero que em rebi a mi el pare celestial, a qui no conec, però en qui crec." En fí, tal com ja he dit, argumentalment, el romanticisme amb potes!
Ara bé, la música de Werther , i la manera de compondre de Massenet, sí que comença a sortir de les formes i les característiques típiques del romanticisme, i comença a emmarcar-se en les que ja començava a tenir el verisme.
Per començar, el volum de l'orquestra, molt considerable ja en determinats moments i, sobretot, competint molt sovint al llarg de l'òpera amb el volum del cant dels protagonistes. Després, l'estructura dels números. És veritat que hi ha la famosa ària Pourquoi me réveiller, que és una ària clàssica, amb dues estrofes molt clares, però.., quants moments dels que canta Werther no tenen l'estructura d'ària clàssica? El fragment referit de la natura, per exemple, n'és un, o el Lors que l'enfant..., el moment en què justifica el seu suïcidi, n'es un altre, o la mort de Werther, o la mateixa ària de Charlotte, Laisse couler mes larmes, són narracions, explicacions típicament veristes en les quals costa de reconèixer un començament, un desenvolupament, i un final clars, o unes estrofes clarament marcades, i en les quals, sobretot, hi ha sempre la tendència cap a l'agut final, competint, naturalment, amb potència de veu contra l'orquestra. Tot plegat, com serà típic del corrent que naixia, el verisme.
És per aquesta darrera característica, la potència de l'orquestra i la competència en el volum que el cantant sovint ha d'enfrontar en aquesta òpera, que no acabo d'entendre com podia ser que el gran tenor Alfredo Kraus, la cantés i, a més, fins al final de la seva carrera.
Alfredo Kraus es denominava a sí mateix, i jo crec que amb encert, un tenor lírico-ligero! I, pel que ja he dit, a mi em fa l'efecte que el tenor que enfronta el paper de Werther, més aviat ha de ser una veu, i una manera de cantar, de líric-spinto , és a dir, una veu amb un cert volum, que pugui fer-se sentir a través del volum de l'orquestra i, sobretot, que pugui resistir les peces acumulatives i amb crescendos constants, fins a esclatar en l'agut final, que Massenet compon. A Werther no li cal tenir grans aguts (com sens dubte tenia Kraus), no és una partitura en què s'hagin de lluir Dos de pit, però sí un cert volum en la zona central de la tessitura i certa presència de veu, amb tocs de dramatisme, en alguns moments. Per tant, o jo m'equivoco molt, o Kraus, amb l'ajut dels directors d'orquestra amb qui topava, va saber portar al seu terreny i a les seves característiques una òpera que, a priori, no semblaria exactament adequada per a ell. Josep Carreras, en canvi, que va cantar Werther, però que va freqüentar més altres rols, té un enregistrament d'aquesta òpera que a mi em sembla sensacional.
Al Liceu, el sentirem interpretat per Piotr Beczala un dels tenors lírics de més reconeixement en aquests moments, veurem si tira cap a Kraus, o més aviat cap a Carreras. Ja ho veurem.