Maite Bardaji Marti / barcelona

Em demanaves (sento la tardança) una mena d'aclaració. Crec que ens fas passar per la segona fase de l'aprenentatge a través teu. Fas les preguntes que nosaltre faríem si, com es el cas, fóssim allà per entendre quelcom (el meu cas) de tot l'entrellat complex que és l'opera????Si? per mitjà del desconeixement conscient. El tema del nano, el cabell, els pantalons... era per explicar amb imatge gràfica, la molt acurada contraimatge que es voldria aconseguir.(sento el rotllo, i ara bé quan dius.... doncs no, no vull res d'això) I perquè em satisfà que ho feu així? Doncs em permet escoltar tot el programa quieta, atenta, com si estiguès allà amagada a l'estudi, amb el Roger (calla,calla, no avancem,je,je) i el Dani, que es un crack. (Ho fa genial també al "En Guàrdia", amb el Calpena and company, a "El violí vermell", em sembla). No avorreix, ni parlo jo per no molestar!!! . No sé dir-te si m'agrada l'òpera, però sí sé, que el que em provoca la classica en general i certs fragments operístics en particular dificilment ho trobo (gratis almenys) enlloc més. Només a l'alçada de certes olors i captures fotogràfiques. I t'agraeïxo una última cosa més, aquesta compartida amb el Josep Roca. No puc beure alcohol, però m'encanta el vi, així que no tinc paraules per agraïr el moment del tast de cada "En clau de vi". Com pot aquell prohom del Roca, fer que pugui assaborir un vi, amb una frase??? Però!!! gràcies a tú per "presentar-me" l'obertura de lohengrin crec???? allò ha caigut del cel directament!!!!!! Si Déu es materialitzés en forma humana, demanaria que fos amb aquesta música. M'agradava tot del programa, sobretot la bondat que transmeteu tots dos. Com dos noiets sense malicia. Apa, que ara si que he tirat de beta!!!! No sé si m'he acabat d'explicar ara. Demano disculpes si m'he passat. Gràcies per llegir-ho. Una abraçada, Maite

 

Marcel

Escolta, ni disculpes, ni hosti..!

M'agrada molt llegir el que escrius i, amb pantalons caiguts o sense, i amb joventut o sense, aquesta idea que dius que rebs dels nostres programes d'explicar coses interesants, però de manera desenfadada, com dos amics que parlen asseguts al taulell d'un bar, és del tot perseguida. Això sí, tenint cura sempre que allò que s'explica sigui rigorós i veraç, i mirant d'encomanar l'entusiasme que sentim els qui xerrem, als qui ens escolteu. La veritat és que amb cap dels dos personatges que he triat per a fer els programes a què et refereixes és difícil aconseguir-ho perquè, tant el Roger Alier com el Josep Roca, a banda de saber molt d'allò que parlen, tenen l'habilitat de fer-ho arribar de la millor manera als altres. Jo només faig d'urbà. Em limito a dir: "Ara que entri això". "Ara que passi allò" "Això ho allarguem fins aquí" o "Posem més l'accent allà". La resta, la fan ells.

Estic d'acord amb això que dius de l'obertura de "Lohengrin", que fèiem servir durant el tast, a l'En clau de vi. No trigarem a començar a parlar de Wagner a l'Històries de L'òpera. Et recomano que no et perdis els programes perquè Wagner era tan genial com a compositor, com extravagant en la seva vida personal. I si no, ja m'ho diràs.

Gràcies pel comentari, Maite!